Reproduïm a continuació l’article d’opinió de Blai Server, portaveu de COMPROMÍS a l’Ajuntament de Pedreguer, sobre els atemptats de Brussel·les que ha aparegut publicat aquests dies en diversos mitjans:
A PROPÒSIT DELS ATEMPTATS DE BRUSSEL·LES: UNA REFLEXIÓ AMARGA
Ha tornat a passar: quatre mesos i escaig després dels terribles atemptats a la sala Bataclan i l’estadi de Saint-Denis, al novembre; catorze mesos després de l’igualment covard assalt a la revista satírica Charlie Hebdo, la ciutadania europea torna a trobar-se cara a cara amb el malson del terrorisme indiscriminat i imprevisible.
Com és habitual, des dels moments immediatament posteriors als atemptats de Brussel·les s’han succeït els comunicats institucionals, les concentracions i manifestacions de suport a les víctimes i condemna dels criminals fets. Aquestes mostres de suport són necessàries; són també convenients per a demostrar als belgues que no estan sols en el seu dolor. No obstant això, hem de reconèixer que es tracta de manifestacions de condol hipòcrites i cíniques. De seguida responem quan hi ha un atemptat a Brussel·les, a París o a Boston, però només esporàdicament fem cap esment davant d’esdeveniments idèntics quan tenen lloc a Síria, l’Iraq, Tunis, Nigèria o Mali; ni tampoc davant de situacions igualment denunciables, com ara la dels milers de persones que, fugint de la guerra i la misèria, proven de trobar refugi a Europa, o el menyspreu i la indiferència amb què han estat i són tractades per les institucions europees.
És natural i comprensible, fins a cert punt, que ens sentim més commoguts per aquells esdeveniments que afecten persones que ens són més properes. I per tot un seguit de circumstàncies històriques, polítiques i culturals, els valencians es considerem més afins, més propers, a les persones que viuen a Bèlgica, França o els EUA, que no a les que viuen a Tunis, Nigèria o Síria. Tanmateix, això no és una excusa per a no reflexionar-hi, per a no reclamar que les persones i les violències exercides contra aquestes siguen tractades igualment, estiguen al costat de casa nostra, a cinc-cents quilòmetres o a cinc mil. Així doncs, no és suficient assistir als minuts de silenci, publicar missatges a Facebook o a Twitter, cal també exigir que es posen en pràctica mesures realment efectives i adequades per a evitar que aquests fets es repetesquen en el futur. Per a aconseguir-ho, és imprescindible que les persones que demanen a Europa que les aculla no esdevinguen el boc expiatori dels atemptats terroristes. Sobretot perquè no hi tenen res a veure, però també perquè massa vegades els estats occidentals que ara clamen al cel davant la seua afluència massiva no són aliens a allò que els ha fet i fa abandonar sa casa; sovint, de fet, en són directament responsables.
La solució al terrorisme que ens amenaça no és una carrera cega de militarització, el replegament i tancament de les nostres societats, el rebuig a tot allò que ens és estrany o que ve de fora. Això condueix únicament a la retallada continuada de les llibertats civils i la criminalització de la diversitat, a canvi de no res, perquè hem pogut comprovar que els atemptats continuen produint-se. Aquesta via, per tant, només ens portarà a una versió particularment horrible del ‘Gran Germà’ d’Orwell, en què no només perdrem el control de la nostra vida privada, sinó que continuarem patint les conseqüències d’uns atemptats que són en molts casos inevitables.
Quina és, doncs, la solució? Evidentment, no ho sé; tant de bo ho sapigués! Del que sí que estic convençut és que a l’hora d’abordar-la convé no oblidar que els atemptats de Brussel·les, París o Boston són només la punta d’un iceberg de violència immens que afecta sobretot els països “menys desenvolupats”, especialment els islàmics. Per tant, és necessari tenir presents també les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques que estan al darrere d’aquest terrorisme, que l’expliquen i l’alimenten: deficient accés a l’educació i a una vida digna, insuficient qualitat democràtica dels règims polítics, depredació occidental de recursos i mitjans, fonts de finançament dels grups armats, etc.
Davant d’aquesta complexa realitat, certament, els minuts de silenci i els missatges publicats a les xarxes són ben poca cosa. De fet, únicament són útils sempre que no servesquen únicament per a tranquil·litzar la nostra consciència o per a condemnar el fenomen de manera tangencial abans de passar a una altra cosa. Amb eixa intenció, en la concentració convocada per l’Ajuntament de Pedreguer el passat dimecres va mostrar-se la solidaritat del municipi no només amb les víctimes dels esfereïdors fets de Brussel·les, sinó també “amb totes aquelles persones que moren diàriament arreu del món per causa de la intolerància i el terror”. El propòsit no era altre que el mateix que té humilment aquest article: que tots i totes, més enllà de lamentar-nos-en, reflexionem sobre aquesta realitat polièdrica i tan amarga. Almenys eixa n’era la intenció. Gràcies per dedicar-hi uns minuts.
Blai Server – Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Pedreguer