En el ple de novembre, es va aprovar per unanimitat a Pedreguer una moció proposada per Compromís en solidaritat amb el poble sahrauí.
El nostre portaveu, Ferran Lloret, reflexiona al voltant d’aquest tema:
Al pas del Guergerat, entre el Sàhara i Mauritània, s’ha produït un enfrontament entre el Marroc i el Front Polisario que ens recorda la major ignomínia de la història d’Espanya contemporània. Va haver un temps en el qual el Sàhara occidental va ser una possessió espanyola (del 1884 al 1976).
El 1958, mentre que l’ONU donava suport a les lluites per les independències, el règim de Franco (que va utilitzar, fins i tot, gas Napalm contra la població sahrauí) va triar, com va fer Salazar a Portugal, transformar les seues colònies en províncies ultramarines d’Espanya.
Després de molts anys de colonització intensiva, mentre que els països veïns s’alliberaven de la tutela colonial, els sahrauís van patir una modalitat de procés de descolonització que el franquisme els va imposar des de Madrid. Amb l’infame tractat del 1975 (signat per Joan Carles de Borbó com a hereu en funcions del règim franquista), sota la pressió de la Marxa Verda organitzada pel Marroc, marxa condemnada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el Govern metropolità cedia el territori al Regne del Marroc i a la República Islàmica de Mauritània.
Al mateix temps, el Front Popular d’Alliberament, conegut com a Front Polisario, que combatia des de 1973 contra el colonialisme espanyol i que havia sigut reconegut per l’ONU com l’únic i legítim representant de la població sahrauí, havia proclamat el seu propi Estat, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).
Mentre el Front Polisario lluitava contra Marroc i Mauritània, una part de la població sahrauí es va veure forçada a escapar del territori refugiant-se en una de les regions més inhòspites del planeta, la Hamada algeriana, mentre una altra part es va quedar en els territoris controlats hui pel Marroc. Els durs combats que van tindre lloc al Sàhara i al Marroc van obligar les Forces Armades Reals Marroquines a protegir les zones ocupades construint, al llarg dels anys 80, un conjunt de murs de més de 2700 Km. Un mur de la vergonya.
L’any 1991, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va establir la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), d’acord amb les propostes acceptades per Marroc i el Front Polisario del 1988. Es va establir un període de transició per a preparar la celebració d’un referèndum en el qual el poble del Sàhara Occidental triara entre la independència i la integració amb el Marroc. Aquest fet encara no sols no s’ha produït, sinó que la MINURSO sembla que s’ha posicionat al costat del Marroc.
La MINURSO no s’ha de posicionar al costat del Marroc ni perpetuar l’estatus quo actual, sinó que ha de ser imparcial, tal i com dicta la resolució de l’ONU, i centrar-se en la tasca que li ha sigut encomanada: l’organització per a la celebració d’un referèndum en el qual la població del Sàhara Occidental tire el destí per al seu poble. Cal recordar que l’any 2016 el Consell de Seguretat de l’ONU, amb la resolució 2285, apel·lava a la MINURSO a intensificar la seua feina per tal de dur a terme el referèndum.
A efectes legals i segons consta en el dret internacional el Sàhara Occidental continua sent una colònia espanyola, l’última colònia d’Àfrica i per tant, una frontera amb la Unió Europea. L’ONU va declarar nuls els acords de Madrid pels quals es cedia la sobirania sobre el Sàhara al Marroc i Mauritània i l’estat espanyol junt a Europa deurien condemnar l’atac, assumir responsabilitats històriques i participar activament en el procés de descolonització per assegurar el referèndum.
Aquesta situació de desempara és també un llegat de l’emèrit de Borbó. Perquè l’abandó de les persones al Sàhara Occidental va ser responsabilitat de Joan Carles I per a poder assegurar-se el tron i el favor dels EUA. Cal preguntar-se què farà el ‘Gobierno más Progresista de la Histoira’ amb la resolució del drama humanitari que viuen els sahrauís. No pot ser que es pronuncien com ho ha fet Borrell, que es col·loca al costat de l’agressor.
Malgrat les successives resolucions de les Nacions Unides sobre la il·legalitat de l’ocupació marroquina i de l’acord explícit, adoptat i signat el 6 de setembre de 1996 davant la comunitat internacional per a establir un alto-el-foc i implicar les parts en la resolució pacífica del conflicte, mitjançant la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, el Sàhara Occidental continua sent un territori que està pendent de ser descolonitzat. A Mogán i El Guergerat s’està estenent una taca de sang que no s’esborra dient-se progressista, sinó actuant.