Reproduïm a continuació un nou article d’opinió de Blai Server, portaveu de COMPROMÍS a l’Ajuntament de Pedreguer, que ha aparegut publicat aquests dies en diversos mitjans:
DE MAJORIES I MINORIES, O MENYS ESCARAFALLS I MÉS DIÀLEG
Alguna de ben grossa en passa al Regne d’Espanya. Els tertulians, periodistes, articulistes, opinadors i, com diria aquell, altres animals de ploma (hui en dia, de tecla o pantalla) estan d’allò més esverats: uns adverteixen que anem directes al caos; altres, que ens espera un futur ben negre amb aquest panorama. «On s’és vist», venen a dir tots ells, «que ací (o allà…, en qualsevol cas, a Espanya) els polítics hagen de dialogar (!), negociar (?), fins i tot (alerta!), arribar a acords per tal de poder donar forma a un nou govern de l’Estat!» «Que no, que no i que no, siguem seriosos», afegeixen, més o menys sibil·linament, «tothom sap que això és un desficaci: el que ens cal, evidentment, és ESTABILITAT, amb majúscules, i l’única manera d’aconseguir-ne és amb un govern en majoria, absoluta, clar, i monocolor, per suposat; faltaria més!» «Ah, per cert, i qui diga el contrari», rematen, «és un somiatruites o, pitjor encara, un populista.»
Caram, quina colla de demòcrates… Ara resulta que l’arrel del caos està justament en parlar, negociar i arribar a acords. Tots aquells que clamen al cel per la suposada situació d’ingovernabilitat que ens han deixat les eleccions del passat 20 de desembre sembla que obliden algunes coses. Per exemple, nyas!, que parlant a voltes la gent s’entén i s’adona que té postures i punts de vista semblants o comuns amb altres. O, per exemple també, que de vegades, inclús, si es parla, si es negocia, posicions que semblaven incompatibles poden acabar per reconciliar-se i assolir un terme mig. I, igualment, per posar un últim exemple d’allò que obliden tots els apòstols de l’apocalipsi polític, resulta que és possible que persones amb ideologies i perspectives diferents sobre un tema determinat, havent parlat i negociat, arriben fins i tot a un acord satisfactori per a ambdues bandes i encara, per què no, per a terceres i quartes parts.
Tot això, evidentment, són coses lògiques, pròpies d’una democràcia avançada i del pluralisme polític que li és o li deu ser consubstancial. La majoria absoluta i monocroma pot ser, certament, garantia d’estabilitat política, però no necessàriament ha de ser-ho. Mirem, per exemple, l’última legislatura del PP al capdavant de la Generalitat Valenciana: a pesar de la majoria absoluta popular, hi hagué no sé quants canvis i reestructuracions del govern i de diverses conselleries, començant per la mateixa presidència del Consell, que passà de Francisco Camps a Alberto Fabra. Si això és estabilitat, bona nit i tapa’t… La majoria absoluta tampoc és per se garant de polítiques coherents, a llarg termini, ni tampoc de resultats: d’això en tenim una bona mostra, per esmentar un parell de casos, en la postura dels governs Camps i Fabra respecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (primer, mentre l’entitat se sotmetia a les directrius governamentals, adhesió total; després, quan deixà de fer-ho, boicot obert), o en la incapacitat del PP, malgrat haver gaudir de 16 anys de majories absolutes, per aconseguir un finançament just per al País Valencià. Si això és coherència o resultats, no cal dir res més…
Així doncs, siguem sincers: ni un govern en majoria absoluta és necessàriament sinònim d’estabilitat, coherència i resultats, ni un govern de coalició o en minoria equival automàticament a desgovern o caos. Allò que realment resulta determinant no és, en definitiva, la fórmula, sinó l’actitud d’aquells que han de posar-la en pràctica. A Pedreguer, per esmentar el cas que m’és més pròxim, hem viscut legislatures de tota mena i no totes han donat els mateixos fruits, però és evident que s’ha pogut treballar molt bé i de manera profitosa per a la ciutadania tant amb pactes a quatre anys vista com amb un govern en minoria que cerca acords puntuals. Les legislatures 2011-2015 i el que portem de la present en són bona mostra. I el mateix pot traslladar-se, per exemple, a l’actual alcaldia de València o al govern de la Generalitat eixit de l’Acord del Botànic, ambdós plurals políticament i que estan donant resultats positius. Al conjunt de l’Estat, per contra, amb una majoria absoluta, hem patit quatre anys d’abassegadora piconadora popular, molt sovint contra la voluntat expressa de la societat civil. Al remat, doncs, el que cal és diàleg, paciència, generositat i respecte per les opinions i postures alienes: amb eixos elements, bàsics a tots els nivells de la vida, pot resoldre’s també qualsevol situació política, per complexa que aquesta siga. No cal fer-ne tants escarafalls.
Blai Server – Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Pedreguer