Després d’una setmana somniant amb exèrcits de “niñas de Rajoy” envaint tot el nostre País Valencià al llarg i a l’estret de la seua geografia, amb cares de Rites, amb uniforme d’escola privada, despotricant contra homosexuals, avortistes i altres elements satànics, permeteu-me deixar per escrit unes quantes reflexions post-electorals, reflexions personals, això sí.
S’han adduït ja moltes raons per la laminació dels partits menuts i progressistes a les eleccions.
Alguns han parlat de la injustícia del sistema electoral: encara que és cert que uns dels més beneficiats han estat el PP i el PSOE, ni tan sols així, el BLOC haguera aconseguit cap diputat: els 29679 aconseguits no n’eren prou ni de lluny…
Més raonable és cercar alguna culpa en el tipus de campanya, que afavoreix cada vegada més el bipartidisme (no us perdeu els gràfics de les eleccions a Pedreguer: fixeu-vos en els percentatges que van assolint “otros”: de quasi un 25% al 2000 a un miserable 8,70% enguany). Es pot dir que el vot anomenat “útil” (per a qui?) ha fet estralls entre la gent.
L’altre punt que pense que ha influït moltíssim ha estat la presència del nostre col·lectiu durant la campanya i el desenvolupament d’aquesta: d’una banda als mitjans s’ha repetit el que comentàvem abans: hi havia més grups a banda dels dos majoritaris? [comentari escoltat: Així, votaràs al Zapatero? Ai, xica, què vols, que vote al Rajoy?]:
- temps d’aparició a Canal 9: uns 20 segons
- secció de teletext “programes electorals”: 4 partits: PP, PSOE, EU i Familia y vida
- …
D’altra banda, els mitjans no són els mateixos (no és igual disposar de les possibilitats econòmiques dels grans partits -per cert, per a quan la llei de finançament de partits? Podrem saber alguna vegada a quins grups econòmics deuen favors els partits que reben milionàries xifres d’entitats anònimes?- que dependre de la bona voluntat i l’esforç dels afiliats i simpatitzants): ni tan sols tenien tots els ciutadans informació electoral de la que es reparteix per correu ordinari!
Tot i això, pense que no hem de cercar, sols, els motius en agents exteriors, sinó que haurem d’encarar el futur prenent nota dels errors i insistint en el bon treball que (de veritat) està fent la nostra bona gent, tot convencent al ciutadà que, sense veu valencianista a Madrid, ho tenim ben magre al nostre país: altra vegada veurem com els dos partidots perdran l’oremus per satisfer Ferraz i Gènova [veurem el tren Dénia-Gandia? Hi haurà hospital al sud de la nostra comarca? El valencià seguirà el seu camí inexorable cap a la desaparició -oh, inefable Ripoll? Seran les canyes o serà la construcció?…].
I a aquells que vau decidir canviar el vot i triar amb el nas tapat, per tal que no guanyara la dretona, o que vau votar convençuts en la bondat de la política progressista del PSOE, supose que no us importarà veure com Zapatero ha de recórrer al nacionalisme conservador per a poder governar… eixe nacionalisme que és democrata-cristià, que aboga per l’ensenyament privat o les relacions església-estat.
Però crec que la vertadera raó d’aquesta situació ja la intuïa Joan F. Mira el passat 6 de març: en el nostre país el que falta, potser, és simplement la consciència de país:
(…) si el meu país té futur (futur com a país, futur de País Valencià, no de Comunidad amb capital a Marinador o a Terramítica), aquest futur no arribarà sense un “nacionalisme” sòlid i suficient. (…) I, ja que en cal [de nacionalisme], en cal en tots els camps: cultural, cívic i polític. De llengua, d’escola, de sindicats i de partits. Amb un afegit que la història ensenya: sense l’últim, sense el polític, els altres tenen un futur ben magre, i el futur del país és més aviat un futur sense país. (…) Un país sense política pròpia no és un país propi. És un tros del país dels altres. Ja sé que contra això hi ha una doctrina de gran pes, segons la qual cal votar la força grossa, nacional espanyola i més o menys d’esquerres, simplement perquè és molt grossa. I impedir, de passada, que la força petita, la del país propi, arribe a ser mai prou gran; i llavors concloure que els valencians nacionals no som res, perquè el valencianisme polític no creix prou. (…) I tanmateix, i entre altres coses, el creixement del nacionalisme polític és l’única possibilitat, l’única, que en un futur pròxim la dreta espanyola perda el poder al País Valencià. I sobretot, l’única possibilitat que el país siga visible i real com a país. O això, o PP fins al segle XXII, i Comunidad fins a la solució-dissolució final. Qui no ho veu, és que hi veu molt poc. O que accepta un futur sense país.
[Joan F. Mira, Futur sense país, EL PAÍS, 6 de març de 2008]
Per acabar, i com a “consuelo”, m’agradaria donar les gràcies als votants de Pedreguer que han confiat en el BLOC (133), que demostren una fidelitat a prova de bombes (fa 4 anys van ser 169); uns resultats no massa encoratjadors però que si s’extrapolara a les generals, ens donarien 96135 vots (entre 1 i dos diputats!), un 3,5%. Gràcies: dels 33 pobles de la comarca, només 6 més han passat d’eixe percentatge: Xaló, Senija, Ràfol, Orba, Gata i Benimeli…