Tant socialistes com populars [por primera vez en los últimos 22 años, esta línea férrea se ha quedado sin ninguna consignación presupuestaria, ni del Ministerio de Fomento, ni de la Generalitat] es burlen de la nostra comarca tots els anys, a l’hora de prometre la connexió viària Gandia-Dénia. Però enguany encara és més descarat, per tal com ni tan sols s’inclou dotació econòmica.
Per aquesta raó, entre altres, el BLOC els esmenarà.
És sagnant que hagem de pagar una autopista quan ens obliguen a agafar el transport privat per anar als llocs: si vols anar en autobús, el servei és pobríssim i pots tardar fins a 4 o 5 hores en arribar a València; si vols anar en tren, simplement és impossible. Per això, hauríem d’exigir des de ja l’alliberament de l’AP 7.
Relacionat amb aquest tema, eixia aquest dijous un article de Joan F. Mira a EL PAÍS, titulat El tren i l’arquitecte. Us el còpie quasi íntegre, perquè no té desperdici:
Això era una entrevista a l’arquitecte Oriol Bohigas, acabat d’elegir per segona vegada, als vuitanta anys gloriosos de vida, president de l’Ateneu Barcelonés. […] El cas és que el periodista pregunta a l’arquitecte: “Barcelona es pot permetre més retards en l’arribada del TGV?”. I l’arquitecte, amb una mostra de seny que, per desgràcia, no han fet visible els polítics, li respon: “Home, molta urgència perquè el TGV arribi a Barcelona no la tenim. Per què? Per anar a Madrid? Si fos per anar a París… Jo no tinc gaire necessitat d’anar a Madrid. Al revés, com menys anem a Madrid més tranquils estarem a Catalunya. En canvi, el traçat del TGV més important i que no fan és el que ha d’anar a València. Ja m’agradaria que el de Madrid no s’inaugurés mai a canvi que ens fessin el Barcelona-València. Per nosaltres és molt més important, és la línia de l’arc mediterrani, i té transcendència a tot Europa. El de Madrid no serveix per a res. Només per anar a gestionar la manca d’inversions”. A mi em sembla una resposta contundent, digna d’un gran home com Bohigas, […] poc sospitós de “nacionalisme” radical […] I l’entrevistador, lògicament, pregunta: “Quina responsabilitat tenen els polítics catalans en tot plegat i també en la manca de pressió per fer un TGV entre Barcelona i València”. “És una manca de visió dels nostres polítics […] i una visió política de Madrid perquè l’eix Barcelona-València no funcioni i, en canvi, que funcioni el Madrid-València i el Madrid-Barcelona. És una acció contra Catalunya claríssima”. L’acció, en efecte, és claríssima: a Madrid, saben perfectament què volen en matèria de trens i en altres matèries equivalents, a València sembla que volen allò que vol Madrid, i a Barcelona, ara per ara, sembla que no saben res. I l’arquitecte ho diu, sabent que serà inútil.
Sobre ser interessant tot l’article, em quede amb a València sembla que volen allò que vol Madrid: efectivament, és evident, i mostres en tenim pràcticament tots els dies, que tant socialistes com peperos estan més atents al que els ordenen des de Ferraz i des de Génova que a allò que realment necessitem els valencians (només dos mostres: la febra banderil i patrotiera que els ha entrat als del PP -amb mocions sobre banderes a Xàbia, amb decisions de govern de Pedreguer d’airejar les banderetes tots els dies o l’autoritària i dubtosament democràtica decisió dels d’Ondara de treure el penó del balcó- i la patètica reacció dels socialistes davant la votació del seu grup municipal de Pedreguer a la moció dels 300 anys d’ocupació).
En fi, tot i això, sembla que la gent del nostre país prefereix seguir confiant en representants que no sols representen els nostres interessos com a poble abans que optar per forces realment representatives de les nostres reivindicacions.