Article d’opinió publicat per Blai Server (secretari comarcal del BLOC JOVE i membre del col·lectiu del BLOC-COMPROMÍS de Pedreguer) al CANFALI del dissabte 9 de juny:
Sabeu quants diners s’ha gastat el govern estatal en rescatar bancs i caixes d’estalvis? Jo em vaig quedar de pedra en assabentar-me’n: 55.746.000.000 euros. Es diu prompte, veritat? Més es tarda, però, en assimilar-ho. Fem-ho fàcil, a què equivalen tots eixos diners? Equivalen, per exemple, a 13.946 escoles –i de les que no tenen barracons!–, a 743 hospitals –i de gestió pública, no com el nostre!–, a multiplicar per 6 la inversió en I+D+i o a duplicar les prestacions anuals per desocupació. Què vos sembla? No és cosa de no res, veritat?
Tot eixe dineral de què parlava més amunt hauria estat a priori més ben gastat en qualsevol d’eixes coses que vos acabe d’assenyalar. No ho creieu? De què serveix donar-li diners a un banc? Que et donen diners a tu si la teua empresa no va bé? Veritat que no? Aleshores, per què donar-li’ls a un banc? En què reverteix això en la societat? Diuen els qui manen a Madrid –i a València–, que això serveix per “sanejar” les entitats, salvar el sistema financer i resoldre així per extensió les dificultats que experimenta l’economia espanyola. Ens diuen que no hi ha alternativa, que és això o l’apocalipsi i que, per tant, cal fer-ho sense cap mena de dubte. Al BLOC JOVE i a la COALICIÓ COMPROMÍS no ens acaba d’encaixar això que diu el PP. Segur que no hi ha cap alternativa? Nosaltres hem fet càlculs i ens sembla que sí que n’hi ha una. Anem a veure-ho.
Partim de la base que el deute públic espanyol és del 68’5% del PIB, és a dir, menor que l’alemany (81’2%) o el francés (85’5%). Aleshores, ens podem preguntar, on està el problema? El problema està en el deute privat, que en el cas espanyol supera el 200%. És a dir, el problema no ve de la insostenibilitat de l’Estat del Benestar o del desficaci econòmic que suposen les autonomies, com diuen alguns, sinó de la mala gestió empresarial i de la bogeria de la bombolla immobiliària. Dit d’una altra manera, a base de convertir el deute privat en deute públic a través dels rescats ens estan fent pagar a tots i totes els plats trencats d’uns quants irresponsables. Com podem resoldre aquesta situació sense donar diners als bancs a canvi de res? Una alternativa seria la següent.
Si una família no pot pagar la hipoteca perquè els seus membres estan a l’atur i està a punt de perdre la casa, aleshores l’Estat procedeix a avalar la hipoteca davant del banc i deixa l’habitatge a la família en concepte de lloguer social a canvi d’un xicotet interés. Així, la família manté la casa i el banc rep l’aval de les hipoteques impagades i se n’assegura el pagament, ja que és l’Estat l’avalador. Ara bé, les pèrdues que venen de l’especulació immobiliària no es cobreixen i, si el banc ha de caure per una mala i irresponsable gestió, se’l deixa caure. Aleshores, es rescaten els dipòsits de les persones, però no el casino de la bancacràcia. Tot això, a més, acompanyat d’una auditoria pública per determinar quin deute és legítim i quin no i, finalment, de l’exigència de responsablitat als, valga la redundància, responsables de tot plegat.
La diferència entre el que està fent el govern de Madrid i la proposta del BLOC JOVE i de COMPROMÍS és més que evident. Amb el model del PP, els diners de la gent serveixen per rescatar la banca, per traure-la de l’embolic en què ella sola s’ha clavat especulant amb els diners de tots nosaltres i per pagar sucosos sous i pensions de jubilació a Rato, Olivas i companyia. Per contra, amb el segon model, el que proposem nosaltres, els diners dels contribuents no van a parar a les butxaques dels qui han causat la crisi, sinó que serveixen per ajudar la gent com tu i com jo que està a punt de perdre sa casa o a qui la crisi ha jugat una mala passada. El PP rescata bancs; nosaltres volem rescatar persones. Eixa és la diferència.
PS: A les xifres donades en aquest article, publicat abans de l’anunci del rescat europeu a la banca espanyola, cal sumar els cent mil milions d’euros –quasi res– d’aquest. Una volta més, els diners van als qui han creat la crisi, no als qui la pateixen.