Reproduïm a continuació l’article d’opinió de Blai Server, portaveu de COMPROMÍS a l’Ajuntament de Pedreguer, sobre el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2017 que ha aparegut publicat aquests dies en diversos mitjans:
DE MOLLS I CANYARETS, O PER UNES INVERSIONS DE L’ESTAT JUSTES
Escrivia el comte-duc d’Olivares, a mitjan segle XVI, quan la continuïtat de la Monarquia Hispànica es trobava amenaçada per les revoltes de Portugal, Catalunya i els Països Baixos, allò de «tenemos a los valencianos por más muelles que catalanes y portugueses», tot fent referència al suposat caràcter acomodatici, dòcil, condescendent i feble dels valencians, en contrast amb el més intransigent, reivindicatiu i aguerrit caràcter de catalans i portuguesos. Han passat quasi 400 anys des d’aleshores i, a pesar del temps transcorregut i que investigadors com Vicent Baydal han posat de manifest que hauríem de considerar històricament el valencià com un poble de tarannà «indòmit» i «valent», sembla que alguns continuen pensant en els mateixos termes que el privat de Felip IV.
Aquesta setmana n’hem tingut l’enèsima prova en la proposta de Pressupost General de l’Estat per a 2017 acordada per les dues cares de la moneda centralista i neoliberal, digna successora del d’Olivares, és a dir, PP i C’s. El projecte de comptes presentat torna a menystenir-nos als valencians i les valencianes: si bé representem l’11% del total de la població espanyola, el País Valencià només rebrà un 6,9% de les inversions estatals, de manera que no només no se’ns compensarà la insuficiència inversora que patim des de fa ja uns quants anys, sinó que ni tan sols ens ajustaran les inversions al nostre pes demogràfic. De fet, respecte de l’exercici 2016, les inversions estatals previstes a terres valencianes cauen enguany en 290 milions d’euros –que es diuen prompte, però són un dineral! Cada habitant del nostre país rebrà, per tant, 119 euros per càpita, molt per sota dels 184 de la mitjana estatal i a anys llum de les xifres d’altres territoris, els ciutadans dels quals rebran, de mitjana, vora tres vegades més que nosaltres. Mireu si es grossa la cosa que l’única inversió que creix en el cas valencià és la destinada a presons! Sembla un acudit de mal gust –Mariano, tranquil, que als teus amics Blasco i companyia ja els hi tracten bé!–, però no ho és…
Les dades que acabe d’exposar són irrebatibles i per això especialment sagnants. Mireu fins a quin punt ho són que tots els grups polítics representats a les Corts valencianes –sí, tots– han subscrit una declaració institucional que posa de manifest la injustícia de la situació i crida a la mobilització política i ciutadana per tal de revertir aquesta lamentable situació. Llàstima, però que els representants d’alguns partits –principalment PP i C’s, però en certa mesura també el PSOE, «gràcies» a l’abstenció del qual hui Rajoy, Montoro i De Guindos continuen fent de les seues des de la Moncloa– s’obliden dels valencians i dels nostres interessos en passar, amb l’AVE, a l’altra banda de l’embassament de Contreras, rumb a Madrid.
Atesa, doncs, la desmemòria d’uns i la insensibilitat d’altres respecte del «problema valencià», a Compromís hem arribat a la conclusió que l’única via que ens queda és la de muntar un canyaret –el que en castellà es diu un «pollo», vaja– per veure si així arriba a Madrid d’una vegada per totes el que no és res més que una reivindicació de simple justícia. Els valencians i les valencianes no som ciutadans i ciutadanes de segona; mereixem un tracte equitatiu i raonable –un #TracteJust, en definitiva– per part de l’Estat, mereixem que aquest es gaste en el nostre benestar (en millors carreteres, en trens de rodalia com el que ha d’unir la nostra comarca amb Alacant i València, en la millora i la restauració del nostre litoral, en ajudes als nostres agricultors, etc.) simplement allò que ens correspon, mereixem que la Generalitat i els ajuntaments puguen disposar dels recursos suficients per a exercir plenament i amb solvència les competències que els són pròpies. Que no en tinguen cap dubte: si tot això, el que mereixem, no ens ho dóna d’ofici l’Estat, haurem de plantar-nos i dir que ja n’hi ha prou. Si Rajoy segueix prenent-nos per molls, potser qui acabarà escaldat serà ell.